diumenge, 28 de març del 2010

En tierra hostil: Ernesto Guevara de la Serna

La guerra crea adicción

Aquesta és la frase amb la que comença la película En tierra hostil de Kathryn Bigelow, la pel·lícula que ha fet història als Oscars de Hollywood. Ha resultat ser una de les més "econòmicament interessants" al no superar els deu milions d'euros i també és un retrat de la vida de les tropes d'Irak. Ja des del principi es fa partícep l'espectador del que suposa la mort en aquell país: pot ocórrer en qualsevol moment.

El treball en equip és indispensable per resoldre les situacions conflictives que es viuen en el país, però en arribar el vespre i tornar a la base, els soldats tracten de recuperar una certa normalitat i un ambient més relaxat.

El film mostra com un sergent, William James (interpretat per Jeremy Renner), és molt atrevit i sovint inconscient per acostar-se massa al perill. No sé si això pot ser verosímil. Si una persona que mira la mort cara a cara no li importarà assumir tant de risc. No obstant, la trama està ben resolta i és entretinguda. També és sorprenent la direcció, com Bigelow retrata un món pràcticament reservat als homes.


Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia, y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo, y como des de aquel día todo parece más feo.

Les paraules de la cançó Papá cuéntame otra vez, d'Ismael Serrano, ha acompanyat el professor Santiago Tejedor a la presentació del seu llibre ¿Dónde estás Guevara? Magia, aventura y leyandas en la isla de Cuba.

Sol al mig de l'escenari, vestit amb pantalons texans i una camisa blanca, Tejedor ha fet volar les paraules per narrar la vida d'Ernesto Guevara de la Serna, el Che. La presentació del viatge a la recerca de l'home més enllà del mite ha deixat petita l'Aula Magna de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Guerriller, poeta, viatger i també pare i marit; així ha descrit el Che Santiago Tejedor. Els ulls dels espectadors no han deixat de brillar en veure les seves fotografies en una pantalla i sentir de fons la música del cantautor Diego Domingo. Un divendres al capvespre qualsevol adornat amb la màgia que desprèn la vida d'un guerriller que demostra que "els somnis serveixen per somniar" i que "la pitjor lluita és la que no es fa".

dimarts, 16 de març del 2010

La Guerra de los Mundos II

D'acord amb el comentari publicat ahir sobre Kapuscinski, he recordat el que va passar a Geòrgia fa poc, i adjunto reflexions de periodistes que repeteixen que el periodisme no pot ser ficció:


Una televisión siembra el pánico en Georgia al difundir un falso aviso de guerra con Rusia
El programa televisivo reconoció que había engañado a la audiencia presentándole una ficción sobre lo que podría ocurrir "si la sociedad georgiana no permanece unida frente a los planes de Rusia" · Miriam Fortes / diarioDirecto 14/03/10


El periodismo no debe ser de ficción
Una información falsa sobre una nueva invasión rusa causa el pánico en Georgia. Dicha información fue dada en el informativo de máxima audiencia de la cadena de televisión georgiana, con todo tipo de detalles, mostrando imágenes de tanques rusos, diciendo que se encontraban en la inmediaciones de la capital georgiana, Tbilisi, y hasta anunciado la muerte del presidente georgiano, Mijaíl Saakashvili, así como imágenes del presidente ruso, Dmitri Medvédev, manifestando que todo se hacía para liberar al pueblo georgiano.


GUERRA DE LOS MUNDOS EN GEORGIA: LA TELEVISIÓN PUEDE SER UN ARMA CARGADA DE MALAS INTENCIONES
Cualquiera que haya trabajdo en radio o en televisión ha pensado alguna vez en emular a Orson Welles y montarse una guerradelosmundos de nuevo cuño. Se han hecho experimentos similares, incluso en España. Por una u otra razón, no parece muy conveniente hoy día hacer experimentos así... salvo si no son experimentos. Salvo si esconden otras intenciones. La reconstrucción de La Guerra de los Mundos en versión Moscú invade Tíflis por la cadena oficialista Imedi desató ayer el pánico en Georgia. He visto la noticia en los informativos de la noche. La supuesta invasión, ilustrada con imágenes del conflicto de 2008, no fue explícitamente desmentida hasta que el pánico provocó el colapso de las líneas telefónicas y la huida de la población en Osetia del Sur y Abjasia.


msn · ¿Qué opinas de la 'invasión simulada' de Georgia?
40 mensajes - 35 autores - última actualización 24/03/10 01:36 p.m.


Fets com aquests fan que la professió perdi la seva credibilitat, que és l'únic element indispensable que requereix. Reflexionem-hi, siusplau.

dilluns, 15 de març del 2010

El dubte sobre l’herència literària de Kapuscinski

Tres anys després de morir, Kapuscinski torna a estar d’actualitat. En aquest cas, perquè s’ha publicat una biografia (no autoritzada) sobre aquest periodista i historiador. Penso que aquesta cosa és clara: ara que no pot replicar s’aprofita per atacar-lo. Per què no es va fer quatre anys abans, quan encara era viu? Potser llavors no interessava, potser es temia la rèplica de l’autor.

La línia que separa la ficció de la no-ficció també és evident: si va passar com es diu és una cosa de no-ficció, i si hi ha elements que no són reals es tracta de ficció. Com es diu en l’article: alterar, “fer punta” o canviar “lleugerament” els esdeveniments –en la línia contínua que va entre la ficció i la no-ficció– se situarien més pròximes a la primera.

La confusió entre periodisme i ficció és potser el problema a tenir més en compte. Si s’haguessin de verificar totes les fonts de tots els articles que escriuen tots els periodistes del món potser la professió quedaria molt petita. A més, no es tracta de notícies estrictes, sinó que serien cròniques, que permeten una mica més d’aportació personal de l’autor.

Si s’haguessin de verificar totes les fonts de tots els articles que
escriuen tots els periodistes del món potser la professió quedaria molt
petita.
Kapuscinki sostenia que “per a ser periodista, abans de res, s’ha de ser bona persona”. Potser el que es tracta és de desprestigiar la persona més que el seu ofici, que pel reconeixement que ha rebut posar-lo ara en dubte és fer trontollar els fonaments de la professió, i més quan es posa d’exemple als estudiants de Periodisme.

diumenge, 14 de març del 2010

L'art al carrer

Normalment, expressions com els graffitis estan considerades com a vandalisme i són denostades. Hi ha cops que són la manera que tenen determinats grups d'expressar les seves emocions o el seu Art. Hi ha pàgines web que guarden imatges i vídeos de graffitis que s'han fet arreu del món i que són interessants de veure. Com aquest vídeo que retrata el procés d'elaboració i el que opinava la gent d'un graffiti que van fer al barri del Carmel de Barcelona:


dimecres, 3 de març del 2010

Ata loguiño, Pepe

Andreu Buenafuente, des de la seva pàgina web, et recordava el passat dilluns. Ja fa un any que la vida es va endur el teu somriure i les ganes d'alegrar la vida a la gent, però se't recorda i se't troba molt a faltar, massa. Me'n vaig, vas dir un cop. Sabíem que tornaries. Però ara ens trobem una mica desamparats.




Gràcies per fer-nos passar tantes bones estones!
Segur que els de dalt s'ho estan passant de conya!