"Hasta la vista, baby"

Confio en què no serà un adéu per sempre...

"De aquí a un año te vas a mirar en el espejo y no te vas a ver ni a tí"

Ese día un día llegará, no será pronto ni tarde. Cuando no queda cerilla ya, es el dedo lo que arde. (El uno, el dos, el tres)

Va arribar a Barcelona el passat 7 de setembre i sense data de sortida, confiant en la bona acollida del públic. El musical que repassa els èxits de Mecano, Hoy no me puedo levantar, marxarà el pròxim 30 de juny, en un mes, amb totes les expectatives complertes i més de 2.000.000 d'espectadors que han pogut disfrutar d'ella.

Mario i Colate són dos amics de poble que van a la ciutat amb la intenció de triomfar en el món de la música. Atravessen moltes dificultats per entrar en el món musical, cosa que els porta per camins perillosos com la droga, però també els permet descobrir l'amor de mans de María i Patricia. El muntatge de Nacho Cano i l'argument de David Serrano han sabut combinar la història que es narra amb les cançons del grup més important dels anys 80 que va marcar la vida de tota una generació i que encara es recorda i s'espera la seva tornada algun dia.

Amb una espectacular posada en escena amb ballarins que es despengen amb cordes del sostre i uns arranjaments musicals molt ben aconseguits -per exemple, al final de No hay marcha en Nueva York s'incorporen algunes notes del New York, New York de Sinatra- l'obra t'enganxa del principi al final: pots veure El 33 -el bar de Cruz de Navajas-, així com descobrir la densitat del viatge en el Barco a Venus, riure amb Me colé en una fiesta, l'agermanament amb el públic a Un año más, o el sentiment de Me cuesta tanto olvidarte. A mi sí que em costarà oblidar tot això!

"Algunos piensan que de esa década no quedó nada, pero quedó todo"

Destrals: eina de construcció i deconstrucció

En plena època d'exàmens tenim a la planta baixa de l'Hemeroteca de Comunicació l'exposició Destrals, eina de construcció i deconstrucció, un recull de destrals de Martí Boada amb la col·laboració del físic David Jou.

En la mostra hi ha un gran recull de destrals en vitrines de vidre repartides per tot el recinte, i una explicació que les acompanya i que ocupa tota una paret de la sala, en forma de pissarra i escrit amb guix blanc. Al centre també es pot veure una pantalla de plasma per on van passant imatges de llenyataires que talen arbres al bosc.

L'exposició s'acaba el dia 4 de juny, suposo que a temps perquè els estudiants que no estiguin contents amb els resultats dels seus exàmens no facin cap bestiesa... i és que jo cada cop que penso en una destral em ve al cap aquesta escena.

'Gladiator' és ara 'Robin Hood'

El festival de Cannes ha estat el lloc escollit per estrenar Robin Hood, la nova pel·lícula en la que participen de nou Ridley Scott i Russell Crowe per recrear la vida d'un personatge de ficció, en aquest cas, el cavaller que robava als rics per repartir-ho entre els pobres.

Crowe va decidir a l'últim moment que el seu aspecte fos similar al recordat Màxim, el personatge principal de Gladiator. Robin canvia l'espasa i l'escut per l'arc i les fletxes, Roma per Gran Bretanya i la seva família per Lady Marion. Encara que no era la pretensió dels creadors del film, però com era inevitable, la revista Fotogramas titulava amb encert que ara Robin és El gladiador de los bosques.

El llargmetratge de Scott ha tingut bona acollida a les sales de cinema espanyoles, potser perquè feia temps que s'anunciava. De fet, els efectes especials i la recreació històrica estan molt ben aconseguits, i es guarda un as a la màniga fins al final. La història del bandit del bosc de Sherwood és de sobres coneguda perquè s'ha portat al cinema i en sèries de televisió en diferents ocasions, però el film de Scott i Crowe descobreix els orígens de l'arquer, ens acosta a la seva faceta més humana i mostra un nou perfil més guerrer de Lady Marion, interpretada per Cate Blanchett.

A simple vista costa diferenciar-los, però el de l'esquerra és Robin i el de la dreta Màxim

La robotització dels costums socials

La tecnologia ha revolucionat -fins i tot pervertit- els costums socials. Ara viatges en metro i et trobes tot de persones submergides en uns auriculars que desterren tota possibiltat de comunicació interpersonal, gent immersa en el tecleig de missatges al telèfon mòbil i consultant cada segon el rellotge per certificar que el temps ha passat, i d'altres que van amb el seu e-book i miren de reüll els que llegeixen el diari gratuït (que també observen el senyor del llibre digital).

Hi ha costums socials que van quedant desplaçats (anava a dir que no els cal la innovació tecnològica per a pervertir-se però no vull ser dolent), com és el d'anar a missa o ser capellà. En el vídeo que encapçala el post es pot veure com des de Xina han trobat la solució perfecta: un robot que oficia casaments. Tota una ganga. Monseñor, ja pots encarregar-ne una tirada sencera perquè et faran falta.

El que em fa tenir esperança en el futur de la raça humana i les seves tradicions és que per molt que aprenguin a fer les coses com els humans, els robots mai no arribaran a aquell racó de vida que sols tenim els homo sapiens, i per desgràcia no tots: l'ànima (no aquesta colònia). Un exemple d'això és el vídeo de sota, on un robot "toca" el violí. I remarco que només el "toca" perquè realment no produeix cap altra sensació. Que sí, que poden ser molt pràctics, però no me'ls imagino celebrant un gol del Barça...

10 punts de l'evolució cultural dels darrers 10 anys

El diari gratuït 20 minutos va complir 10 anys el passat mes de febrer i va publicar un especial amb els canvis que s'havien produït durant aquest temps. En el camp cultural, Rafa Vidiella destacava 10 punts que han evolucionat en aquest temps per donar lloc a una cultura més lliure i accessible:

1. DIGITAL: Acceleració de la difusió cultural i més etèri. Qui diu cultura diu sentiments (Twitter), amics (Facebook) o la pròpia vida (Second Life).


2. INTERACTIVA: Feed-back, wiki-continguts, narratives transmediàtiques.


3. INDEPENDENT: Autogestió: MySpace, Youtube, e-book.


4. GRATUÏTA: La pirateria com a símbol de lliberat (amb millor sort per Nike o Starbucks).


5. OCIOSA: Compressió temporal en un Gran Hermano continu o el fenomen Belén Esteban.


6. ESPECTACULAR: es venen més entrades per concerts que CDs -cultura de l'experiència.


7. PESSIMISTA: Èxit de relats que pronostiquen un futur negre: La carretera o 2012.


8. NARCISISTA: "Moment del jo": cinema en primera persona, blogs, rap i folk.


9. PORTÀTIL: "Always on": connectats en qualsevol lloc a qualsevol moment.


10. LLIURE: copyleft (socialització cultura-esquerra) vs copyright (aire ranci i conservador).

Què ens depararà el futur d'aquí a 10 anys...?

Júlia Otero: "El periodisme ha mort. Constato la defunció"

Júlia Otero és una de les periodistes professionals més reconegudes per la seva feina. Ha treballat en ràdio, premsa i també a la televisió (entre d'altres a La Columna, TV3).

"El meu correu electrònic no està al mailing de cap partit polític", afirma Otero a la revista de l'Acadèmia de TV en una entrevista. L'any 1999 la van fer fora d'Onda Cero sent líder d'audiència -i ara torna a ser-hi després d'un canvi en la direcció-: "Em van posar en una trinxera en la que mai he estat", sentència la presentadora.

La periodista explica com les "trinxeres" han provocat una uniformitat ideològica en els mitjans de comunicació "letal per la nostra professió", diu Otero. Actualment produeix un programa per a Neox, i sentència que "la televisió és una col·lecció de retals" perquè els programes duren poc. La reina de l'entrevista calmada reconeix que la graella televisiva actual no permet un espai semblant. "Potser faig algun programa a La 2 a les onze de la nit amb un to més calmat", ironitza la presentadora.

En una entrevista a BFN l'abril del 2009, Otero explicava que no es va enlloc (perquè l'audiència no acompanya) amb una entrevista a televisió perquè "A la tele es va a tota pressa no se sap a on" -"Bé, nosaltres a publicitat" -li va respondre àcidament Andreu Buenafuente.

Duke Nukem ¿Forever?

Els videojocs també formen part de la cultura popular. Molts d'ells han anat quedant enrere amb el canvi d'ordinadors (hi ha qui diu que es pot comptar el pas del temps a partir dels cops que has canviat de PC), i que, al no publicar-se noves versions per a plataformes actuals no es pot tornar a jugar amb ells, si bé encara es mantenen vius en el record.

Duke Nukem és un exemple de joc de simulació, d'estratègia i de disparar amb el que es va poder jugar als anys 90 i no s'ha actualitzat, com han fet altres jocs d'acció similars com Wolfenstein fa uns anys o Prince of Persia fa poc. El rumor que circula és que la nova versió està pròxima, però fa 14 anys que se sent la llegenda, i amb la ràpida evolució dels suports i els formats, es fa difícil de creure, fins i tot per molt perfecta que volguessin fer la nova versió.

El joc s'esperava per l'any 1997, però des de llavors el projecte s'ha cancel·lat vàries vegades i , quan s'ha tornat a començar, s'ha fet des de zero degut al canvi de motor gràfic. L'1 d'abril d'aquest any era també una data marcada per a la sortida del nou videojoc de la saga. Però tampoc ha estat així i quatre dies després va sortir a Internet un tràiler (el que hi ha a l'inici del post) que alguns creuen massa professional per ser només això, afirmant que és una llàstima que es perdi tot el treball que s'ha fet fins ara. Al final del vídeo el protagonista diu: "I'll be back" Serà veritat?

Posteritat

"Per què m'he de preocupar per la posteritat? Què ha fet la posteritat per mi?" Groucho Marx ;)

Fa dies que no publico cap article. Per no dir 'Més val tard que mai' per ser tòpic, citaré a William Shakespeare quan deia que 'Tan a destemps arriba el que va massa de pressa com el que s'endarrereix massa'. I per tornar a recuperar el ritme aquesta setmana penjaré tres articles. Espero que us agradin, tenim tantes coses a fer!

"El temps* és el millor autor; sempre troba el final perfecte" Charles Chaplin :)

* La meva definició de temps:
Tic tac tic tac tic tac tic tac
Empeny la vida i
Molt sovint emprenya,
Perdre el compàs és
Saber gaudir de l'eternitat.