ara

ara

--

--

nova entrada

(...)

sonrisotorroja

Admiro la capacidad de Ana para desaparecer y volver cuando quiere. Aunque en estos últimos años ha salido en los medios por causas ajenas al mundo musical, por fin tenemos su nuevo disco: Sonrisa. Su nueva filosofía de vida.

La portada. El juego de las gafas es original, pero el diseño de la tapa no termina de “reflejar lo que contiene el interior”, como dijo que quería Ana Torroja en su página web a finales de julio, cuando todavía la estaba eligiendo. Es una imagen un poco extraña para la portada de un disco, tanto que casi le habría quitado las letras del título –que ya están escritas en el lomo– y la habría dejado sola. Es todo muy hippie. Me gustaría decir que es la pera, pero muy a mi pesar es al revés, porque es muy verde por la cubierta de dentro y blanco por fuera. Risas... (forzadas, claro)

Las canciones. 10, como los discos de antes. Hay grandes temas que los escuchas hasta el final y repites varias veces (y me atrevería a decir que quedarán para siempre, como Ana), y otros que el final es inducido y llega antes de tiempo. En general, un repertorio pop que inyecta una dosis de optimismo a este mundo que tanto se parece a El mundo futuro que cantaba Mecano.

Cuando escuché el single Sonrisa la primera vez tuve miedo que Ana hubiese adoptado un estilo más cercano al de otras artistas como Chenoa o Paulina Rubio que al suyo, a esa fragilidad en la voz que la hace tan grande. Pero una vez escuchado el disco ya tengo Soy, Ana y Tu habitación helada, que sirven para cambiar un rato las ya ralladas Cuando no estás, A contratiempo o Quién dice. Se puede decir que ha existido una simbiosis muy acertada entre los compositores de los temas y como se encuentra Ana en este momento.

1- Sonrisa. Sorprende.
2- Tu habitación helada. Pegadiza pero la estrofa “tu vida no es mejor / sino yo / como un encendedor / que alumbra tu calor” sobra.
3- Ana. Cándida.
4- Te tengo. La de Papito. Muy Bosé-Cardio.
5- Sueña (con Les Nubians). La de Mai Meneses. África pero demasiado repetitiva.
6- Soy. La de Leonel García (de Sin Bandera). El corazón del disco.
7- A corazón abierto. Impermeable.
8- Porque no puedo. Escrita por Ana y dedicada a su hija Jara.
9- Tiempo. Escrita por Ana. Larga (05:18).
10- De mi lado (con Bosé). Pesada por el acople de las voces.

Bonus Track i-Tunes- Tengo un corazón. Positiva, debería haberse incluído en el CD.

La gira. De momento nos tendremos que conformar con las entrevistas que conceda (todas se suben a su página web) porque los directos arrancan en primavera. Y como siempre, aunque Ana ha vuelto, Mecano sigue en los brazos de Morfeo.

Entrevista-1/2- 2/2
En El Hormiguero (Cuatro)

agost

...

Retalls de juliol

[Pròximament]

Viejos conocidos

Cantants que actuen, actors que canten
persones que viuen, vides que no es personen
ganes que es moren, morts de ganes
raons que enceguen, cecs de raons
paraules que animen, ànimes de poques paraules
silencis que parlen, ... ...

"Hasta la vista, baby"

Confio en què no serà un adéu per sempre...

"De aquí a un año te vas a mirar en el espejo y no te vas a ver ni a tí"

Ese día un día llegará, no será pronto ni tarde. Cuando no queda cerilla ya, es el dedo lo que arde. (El uno, el dos, el tres)

Va arribar a Barcelona el passat 7 de setembre i sense data de sortida, confiant en la bona acollida del públic. El musical que repassa els èxits de Mecano, Hoy no me puedo levantar, marxarà el pròxim 30 de juny, en un mes, amb totes les expectatives complertes i més de 2.000.000 d'espectadors que han pogut disfrutar d'ella.

Mario i Colate són dos amics de poble que van a la ciutat amb la intenció de triomfar en el món de la música. Atravessen moltes dificultats per entrar en el món musical, cosa que els porta per camins perillosos com la droga, però també els permet descobrir l'amor de mans de María i Patricia. El muntatge de Nacho Cano i l'argument de David Serrano han sabut combinar la història que es narra amb les cançons del grup més important dels anys 80 que va marcar la vida de tota una generació i que encara es recorda i s'espera la seva tornada algun dia.

Amb una espectacular posada en escena amb ballarins que es despengen amb cordes del sostre i uns arranjaments musicals molt ben aconseguits -per exemple, al final de No hay marcha en Nueva York s'incorporen algunes notes del New York, New York de Sinatra- l'obra t'enganxa del principi al final: pots veure El 33 -el bar de Cruz de Navajas-, així com descobrir la densitat del viatge en el Barco a Venus, riure amb Me colé en una fiesta, l'agermanament amb el públic a Un año más, o el sentiment de Me cuesta tanto olvidarte. A mi sí que em costarà oblidar tot això!

"Algunos piensan que de esa década no quedó nada, pero quedó todo"

Destrals: eina de construcció i deconstrucció

En plena època d'exàmens tenim a la planta baixa de l'Hemeroteca de Comunicació l'exposició Destrals, eina de construcció i deconstrucció, un recull de destrals de Martí Boada amb la col·laboració del físic David Jou.

En la mostra hi ha un gran recull de destrals en vitrines de vidre repartides per tot el recinte, i una explicació que les acompanya i que ocupa tota una paret de la sala, en forma de pissarra i escrit amb guix blanc. Al centre també es pot veure una pantalla de plasma per on van passant imatges de llenyataires que talen arbres al bosc.

L'exposició s'acaba el dia 4 de juny, suposo que a temps perquè els estudiants que no estiguin contents amb els resultats dels seus exàmens no facin cap bestiesa... i és que jo cada cop que penso en una destral em ve al cap aquesta escena.

'Gladiator' és ara 'Robin Hood'

El festival de Cannes ha estat el lloc escollit per estrenar Robin Hood, la nova pel·lícula en la que participen de nou Ridley Scott i Russell Crowe per recrear la vida d'un personatge de ficció, en aquest cas, el cavaller que robava als rics per repartir-ho entre els pobres.

Crowe va decidir a l'últim moment que el seu aspecte fos similar al recordat Màxim, el personatge principal de Gladiator. Robin canvia l'espasa i l'escut per l'arc i les fletxes, Roma per Gran Bretanya i la seva família per Lady Marion. Encara que no era la pretensió dels creadors del film, però com era inevitable, la revista Fotogramas titulava amb encert que ara Robin és El gladiador de los bosques.

El llargmetratge de Scott ha tingut bona acollida a les sales de cinema espanyoles, potser perquè feia temps que s'anunciava. De fet, els efectes especials i la recreació històrica estan molt ben aconseguits, i es guarda un as a la màniga fins al final. La història del bandit del bosc de Sherwood és de sobres coneguda perquè s'ha portat al cinema i en sèries de televisió en diferents ocasions, però el film de Scott i Crowe descobreix els orígens de l'arquer, ens acosta a la seva faceta més humana i mostra un nou perfil més guerrer de Lady Marion, interpretada per Cate Blanchett.

A simple vista costa diferenciar-los, però el de l'esquerra és Robin i el de la dreta Màxim

La robotització dels costums socials

La tecnologia ha revolucionat -fins i tot pervertit- els costums socials. Ara viatges en metro i et trobes tot de persones submergides en uns auriculars que desterren tota possibiltat de comunicació interpersonal, gent immersa en el tecleig de missatges al telèfon mòbil i consultant cada segon el rellotge per certificar que el temps ha passat, i d'altres que van amb el seu e-book i miren de reüll els que llegeixen el diari gratuït (que també observen el senyor del llibre digital).

Hi ha costums socials que van quedant desplaçats (anava a dir que no els cal la innovació tecnològica per a pervertir-se però no vull ser dolent), com és el d'anar a missa o ser capellà. En el vídeo que encapçala el post es pot veure com des de Xina han trobat la solució perfecta: un robot que oficia casaments. Tota una ganga. Monseñor, ja pots encarregar-ne una tirada sencera perquè et faran falta.

El que em fa tenir esperança en el futur de la raça humana i les seves tradicions és que per molt que aprenguin a fer les coses com els humans, els robots mai no arribaran a aquell racó de vida que sols tenim els homo sapiens, i per desgràcia no tots: l'ànima (no aquesta colònia). Un exemple d'això és el vídeo de sota, on un robot "toca" el violí. I remarco que només el "toca" perquè realment no produeix cap altra sensació. Que sí, que poden ser molt pràctics, però no me'ls imagino celebrant un gol del Barça...

10 punts de l'evolució cultural dels darrers 10 anys

El diari gratuït 20 minutos va complir 10 anys el passat mes de febrer i va publicar un especial amb els canvis que s'havien produït durant aquest temps. En el camp cultural, Rafa Vidiella destacava 10 punts que han evolucionat en aquest temps per donar lloc a una cultura més lliure i accessible:

1. DIGITAL: Acceleració de la difusió cultural i més etèri. Qui diu cultura diu sentiments (Twitter), amics (Facebook) o la pròpia vida (Second Life).


2. INTERACTIVA: Feed-back, wiki-continguts, narratives transmediàtiques.


3. INDEPENDENT: Autogestió: MySpace, Youtube, e-book.


4. GRATUÏTA: La pirateria com a símbol de lliberat (amb millor sort per Nike o Starbucks).


5. OCIOSA: Compressió temporal en un Gran Hermano continu o el fenomen Belén Esteban.


6. ESPECTACULAR: es venen més entrades per concerts que CDs -cultura de l'experiència.


7. PESSIMISTA: Èxit de relats que pronostiquen un futur negre: La carretera o 2012.


8. NARCISISTA: "Moment del jo": cinema en primera persona, blogs, rap i folk.


9. PORTÀTIL: "Always on": connectats en qualsevol lloc a qualsevol moment.


10. LLIURE: copyleft (socialització cultura-esquerra) vs copyright (aire ranci i conservador).

Què ens depararà el futur d'aquí a 10 anys...?

Júlia Otero: "El periodisme ha mort. Constato la defunció"

Júlia Otero és una de les periodistes professionals més reconegudes per la seva feina. Ha treballat en ràdio, premsa i també a la televisió (entre d'altres a La Columna, TV3).

"El meu correu electrònic no està al mailing de cap partit polític", afirma Otero a la revista de l'Acadèmia de TV en una entrevista. L'any 1999 la van fer fora d'Onda Cero sent líder d'audiència -i ara torna a ser-hi després d'un canvi en la direcció-: "Em van posar en una trinxera en la que mai he estat", sentència la presentadora.

La periodista explica com les "trinxeres" han provocat una uniformitat ideològica en els mitjans de comunicació "letal per la nostra professió", diu Otero. Actualment produeix un programa per a Neox, i sentència que "la televisió és una col·lecció de retals" perquè els programes duren poc. La reina de l'entrevista calmada reconeix que la graella televisiva actual no permet un espai semblant. "Potser faig algun programa a La 2 a les onze de la nit amb un to més calmat", ironitza la presentadora.

En una entrevista a BFN l'abril del 2009, Otero explicava que no es va enlloc (perquè l'audiència no acompanya) amb una entrevista a televisió perquè "A la tele es va a tota pressa no se sap a on" -"Bé, nosaltres a publicitat" -li va respondre àcidament Andreu Buenafuente.

Duke Nukem ¿Forever?

Els videojocs també formen part de la cultura popular. Molts d'ells han anat quedant enrere amb el canvi d'ordinadors (hi ha qui diu que es pot comptar el pas del temps a partir dels cops que has canviat de PC), i que, al no publicar-se noves versions per a plataformes actuals no es pot tornar a jugar amb ells, si bé encara es mantenen vius en el record.

Duke Nukem és un exemple de joc de simulació, d'estratègia i de disparar amb el que es va poder jugar als anys 90 i no s'ha actualitzat, com han fet altres jocs d'acció similars com Wolfenstein fa uns anys o Prince of Persia fa poc. El rumor que circula és que la nova versió està pròxima, però fa 14 anys que se sent la llegenda, i amb la ràpida evolució dels suports i els formats, es fa difícil de creure, fins i tot per molt perfecta que volguessin fer la nova versió.

El joc s'esperava per l'any 1997, però des de llavors el projecte s'ha cancel·lat vàries vegades i , quan s'ha tornat a començar, s'ha fet des de zero degut al canvi de motor gràfic. L'1 d'abril d'aquest any era també una data marcada per a la sortida del nou videojoc de la saga. Però tampoc ha estat així i quatre dies després va sortir a Internet un tràiler (el que hi ha a l'inici del post) que alguns creuen massa professional per ser només això, afirmant que és una llàstima que es perdi tot el treball que s'ha fet fins ara. Al final del vídeo el protagonista diu: "I'll be back" Serà veritat?

Posteritat

"Per què m'he de preocupar per la posteritat? Què ha fet la posteritat per mi?" Groucho Marx ;)

Fa dies que no publico cap article. Per no dir 'Més val tard que mai' per ser tòpic, citaré a William Shakespeare quan deia que 'Tan a destemps arriba el que va massa de pressa com el que s'endarrereix massa'. I per tornar a recuperar el ritme aquesta setmana penjaré tres articles. Espero que us agradin, tenim tantes coses a fer!

"El temps* és el millor autor; sempre troba el final perfecte" Charles Chaplin :)

* La meva definició de temps:
Tic tac tic tac tic tac tic tac
Empeny la vida i
Molt sovint emprenya,
Perdre el compàs és
Saber gaudir de l'eternitat.

Isla presidencial

Visca l'humor amb bon gust! Des de Veneçuela, aquesta nova sèrie d'animació on apareixen diferents presidents coneguts.
A riure!

Tràiler


1r episodi


2n episodi


Ja estan preparant el 3r :)

Isla Presidencial és una sèrie d'animació que simula Perdidos però que té per protagonistes a diferents presidents i també al Rei d'Espanya. Tot comença després de la Cimera Iberoamericana de Río, quan tots els mandataris pugen al iot de Lula, el president de Brasil. Una tempesta els fa naufragar en una illa deserta i tindran que sobreviure com puguin.

A partir d'aquí es produeixen situacions còmiques i caricaturesques molt aconseguides entre els diferents presidents. A la primera setmana de penjar-se a Youtube, el primer capítol va aconseguir més de 150.000 visites. Un dels seus autors, Juan Andrés Ravell, és fill d'un ex director de la cadena opositora de Veneçuela i també perseguida, Globovisión. A la seva pàgina web es poden veure els capítols i altres notícies interessants. Tot i les dificultats de finançament, els creadors esperen poder preparar almenys 4 capítols més que es difondrien per xarxes socials com Twitter.

Cultura de masses

MASSA informació MASSA desinformació MASSA soroll MASSA manipulació MASSA infelicitat MASSA preocupacions MASSA estrès MASSA soroll MASSA presses MASSA TV MASSA tecnologia MASSA ¿crisis? MASSA interessos MASSA soroll MASSA política MASSA mentides MASSA € MASSA pobresa MASSA anuncis MASSA soroll MASSA medalles MASSA ambició MASSA intrusisme MASSA conformitat MASSA aparença MASSA soroll MASSA etiquetes MASSA sanglots MASSA pluja MASSA desatenció MASSA por MASSA soroll MASSA negoci MASSA incomunicació MASSA neguits MASSA silenci MASSA paraules MASSA soroll MASSA MASSES

això és...
CULTURA DE MASSES





...GÜEbaH...

Público reparteix més cultura fora de les seves pàgines

El diari Público és conegut per ser més barat que la resta i començar a vendre’s a 50 cèntims. Ara ja val un euro o dos, depenent de si l’acompanya alguna promoció cultural: algun DVD, un llibre infantil, un documental, una obra sobre fotografia o la novel·la d’algun autor conegut. En aquest sentit, es podria dir que Público recolza la cultura i l’acosta al ‘públic’.

Les seves pàgines són més lleugeres de contingut cultural. És una secció que se situa entre Ciencias i l’Agenda del dia. Curiosament es diu Culturas, en plural, potser per donar la sensació que engloba més d’una cultura. O més d’un àmbit, perquè sol tenir subseccions com Letras, dedicada a la literatura; Escenas, als espectacles; Cine, al setè art; o Estrenos, que els divendres repassa la cartellera de cinema de la setmana.

Entre els redactors es repeteixen alguns noms, com Paula Corroto o Lídia Penelo, tot i que l’únic que ha aparegut amb foto ha estat Luis García Montero, que ha entrevistat José Emilio Pacheco. Pel que fa als temes que es tracten, depèn molt del dia, però la secció no ocupa més de cinc pàgines. Hi ha dies que es dedica la primera doble pàgina a un monogràfic: el dimarts 6/4/2010 es dedica al centenari de la Gran Via o divendres 9/4/2010 es dedica a l’augment en el consum de l’e-book. Als altres temes hi dedica menys espai, però tracta de fotoperiodisme, exposicions, música, cinema, literatura i teatre, entre d’altres. El que sorprèn, per exemple, és que inclogui dijous 8/4/2010 una notícia sobre la intenció del govern xinès de enderrocar un barri històric per a construir un parc temàtic o una altra notícia que parla de la ‘guerra’ dels artistes visuals contra Google, articles que en una altra capçalera podrien pertànyer a la secció de Societat, Gent o Successos. La secció també utilitza a vegades una franja a la part superior de la pàgina on concentra 3 breus. En determinats articles hi ha grans fotografies, però el que abunda sobretot és la lletra, i acaba sent una secció gris (com el color de fons de la seva capçalera). Al seu costat, fins i tot la secció de Ciencias sembla més alegre.

'poco o nada cuesta ser uno más'

Miguel Hernández i Antonio Vega han estat homenatjats aquesta setmana. El poeta de Viento del pueblo i l'autor de La chica de ayer o Se dejaba llevar han deixat la seva petjada en la història. I des d'aquesta finestra m'agradaria recordar-los. Són aquellas pequeñas cosas que formen part d'El sitio de mi recreo. I d'alguna manera també del de tots.

Innocentades

Avui, 1 d'abril, és l'equivalent anglosaxó del nostre 28 de desembre. Dia d'innocentades i bromes.

En tierra hostil: Ernesto Guevara de la Serna

La guerra crea adicción

Aquesta és la frase amb la que comença la película En tierra hostil de Kathryn Bigelow, la pel·lícula que ha fet història als Oscars de Hollywood. Ha resultat ser una de les més "econòmicament interessants" al no superar els deu milions d'euros i també és un retrat de la vida de les tropes d'Irak. Ja des del principi es fa partícep l'espectador del que suposa la mort en aquell país: pot ocórrer en qualsevol moment.

El treball en equip és indispensable per resoldre les situacions conflictives que es viuen en el país, però en arribar el vespre i tornar a la base, els soldats tracten de recuperar una certa normalitat i un ambient més relaxat.

El film mostra com un sergent, William James (interpretat per Jeremy Renner), és molt atrevit i sovint inconscient per acostar-se massa al perill. No sé si això pot ser verosímil. Si una persona que mira la mort cara a cara no li importarà assumir tant de risc. No obstant, la trama està ben resolta i és entretinguda. També és sorprenent la direcció, com Bigelow retrata un món pràcticament reservat als homes.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia, y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo, y como des de aquel día todo parece más feo.

Les paraules de la cançó Papá cuéntame otra vez, d'Ismael Serrano, ha acompanyat el professor Santiago Tejedor a la presentació del seu llibre ¿Dónde estás Guevara? Magia, aventura y leyandas en la isla de Cuba.

Sol al mig de l'escenari, vestit amb pantalons texans i una camisa blanca, Tejedor ha fet volar les paraules per narrar la vida d'Ernesto Guevara de la Serna, el Che. La presentació del viatge a la recerca de l'home més enllà del mite ha deixat petita l'Aula Magna de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Guerriller, poeta, viatger i també pare i marit; així ha descrit el Che Santiago Tejedor. Els ulls dels espectadors no han deixat de brillar en veure les seves fotografies en una pantalla i sentir de fons la música del cantautor Diego Domingo. Un divendres al capvespre qualsevol adornat amb la màgia que desprèn la vida d'un guerriller que demostra que "els somnis serveixen per somniar" i que "la pitjor lluita és la que no es fa".

La Guerra de los Mundos II

D'acord amb el comentari publicat ahir sobre Kapuscinski, he recordat el que va passar a Geòrgia fa poc, i adjunto reflexions de periodistes que repeteixen que el periodisme no pot ser ficció:


Una televisión siembra el pánico en Georgia al difundir un falso aviso de guerra con Rusia
El programa televisivo reconoció que había engañado a la audiencia presentándole una ficción sobre lo que podría ocurrir "si la sociedad georgiana no permanece unida frente a los planes de Rusia" · Miriam Fortes / diarioDirecto 14/03/10


El periodismo no debe ser de ficción
Una información falsa sobre una nueva invasión rusa causa el pánico en Georgia. Dicha información fue dada en el informativo de máxima audiencia de la cadena de televisión georgiana, con todo tipo de detalles, mostrando imágenes de tanques rusos, diciendo que se encontraban en la inmediaciones de la capital georgiana, Tbilisi, y hasta anunciado la muerte del presidente georgiano, Mijaíl Saakashvili, así como imágenes del presidente ruso, Dmitri Medvédev, manifestando que todo se hacía para liberar al pueblo georgiano.


GUERRA DE LOS MUNDOS EN GEORGIA: LA TELEVISIÓN PUEDE SER UN ARMA CARGADA DE MALAS INTENCIONES
Cualquiera que haya trabajdo en radio o en televisión ha pensado alguna vez en emular a Orson Welles y montarse una guerradelosmundos de nuevo cuño. Se han hecho experimentos similares, incluso en España. Por una u otra razón, no parece muy conveniente hoy día hacer experimentos así... salvo si no son experimentos. Salvo si esconden otras intenciones. La reconstrucción de La Guerra de los Mundos en versión Moscú invade Tíflis por la cadena oficialista Imedi desató ayer el pánico en Georgia. He visto la noticia en los informativos de la noche. La supuesta invasión, ilustrada con imágenes del conflicto de 2008, no fue explícitamente desmentida hasta que el pánico provocó el colapso de las líneas telefónicas y la huida de la población en Osetia del Sur y Abjasia.


msn · ¿Qué opinas de la 'invasión simulada' de Georgia?
40 mensajes - 35 autores - última actualización 24/03/10 01:36 p.m.


Fets com aquests fan que la professió perdi la seva credibilitat, que és l'únic element indispensable que requereix. Reflexionem-hi, siusplau.

El dubte sobre l’herència literària de Kapuscinski

Tres anys després de morir, Kapuscinski torna a estar d’actualitat. En aquest cas, perquè s’ha publicat una biografia (no autoritzada) sobre aquest periodista i historiador. Penso que aquesta cosa és clara: ara que no pot replicar s’aprofita per atacar-lo. Per què no es va fer quatre anys abans, quan encara era viu? Potser llavors no interessava, potser es temia la rèplica de l’autor.

La línia que separa la ficció de la no-ficció també és evident: si va passar com es diu és una cosa de no-ficció, i si hi ha elements que no són reals es tracta de ficció. Com es diu en l’article: alterar, “fer punta” o canviar “lleugerament” els esdeveniments –en la línia contínua que va entre la ficció i la no-ficció– se situarien més pròximes a la primera.

La confusió entre periodisme i ficció és potser el problema a tenir més en compte. Si s’haguessin de verificar totes les fonts de tots els articles que escriuen tots els periodistes del món potser la professió quedaria molt petita. A més, no es tracta de notícies estrictes, sinó que serien cròniques, que permeten una mica més d’aportació personal de l’autor.

Si s’haguessin de verificar totes les fonts de tots els articles que
escriuen tots els periodistes del món potser la professió quedaria molt
petita.

Kapuscinki sostenia que “per a ser periodista, abans de res, s’ha de ser bona persona”. Potser el que es tracta és de desprestigiar la persona més que el seu ofici, que pel reconeixement que ha rebut posar-lo ara en dubte és fer trontollar els fonaments de la professió, i més quan es posa d’exemple als estudiants de Periodisme.

L'art al carrer

Normalment, expressions com els graffitis estan considerades com a vandalisme i són denostades. Hi ha cops que són la manera que tenen determinats grups d'expressar les seves emocions o el seu Art. Hi ha pàgines web que guarden imatges i vídeos de graffitis que s'han fet arreu del món i que són interessants de veure. Com aquest vídeo que retrata el procés d'elaboració i el que opinava la gent d'un graffiti que van fer al barri del Carmel de Barcelona:

Ata loguiño, Pepe

Andreu Buenafuente, des de la seva pàgina web, et recordava el passat dilluns. Ja fa un any que la vida es va endur el teu somriure i les ganes d'alegrar la vida a la gent, però se't recorda i se't troba molt a faltar, massa. Me'n vaig, vas dir un cop. Sabíem que tornaries. Però ara ens trobem una mica desamparats.




Gràcies per fer-nos passar tantes bones estones!
Segur que els de dalt s'ho estan passant de conya!

Cultura gratuïta

L'accés a la cultura ha de ser lliure? Tothom pot accedir gratuïtament a llibres, CDs o pel·lícules agafant-los en préstec d'una biblioteca. Les editorials han manifestat en diverses ocasions el seu desacord amb aquest fet, perquè consideren que redueix les vendes dels seus productes. L'escriptor José Saramago, premi Nobel de Literatura en 1998, va sortir en defensa de les biblioteques argumentant que gràcies a elles la gent l'havia pogut llegir més i s'havia fet més popular.

Sobre el cas Google Books, El País publicava ahir que s'ha aplaçat la decisió judicial. Aquesta empresa pretén crear una biblioteca digital amb milions de llibres. A simple vista -sense entrar en problemes de drets d'autor- i amb digitalització que ha comportat la globalització i la instauració de les noves tecnologies, semblaria que la biblioteca digital que ofereix Google seria el futur. Si es pot accedir al material en format paper, quin problema hi hauria amb el format digital?

El Periódico ja havia publicat que el llibre en format electrònic ha obert una guerra de preus en la indústria editorial. Aquesta nova modalitat de llibre (e-book) entra en competència també amb les empreses que editen els llibres en paper (Amazon) o suports per a llegir-los (Apple). Una guerra de preus i competència que no beneficia el mercat cultural. No és nou que el sector musical passa per una greu crisi degut a la pirateria, tot i que ha fet augmentar els beneficis dels concerts en viu. És cert que l'elevat preu dels productes dificulta la seva venta, encara que se segueixen venent, i per això potser caldria innovar i buscar altres mètodes atractius per a reconquerir el mercat, com va fer La Excepción (un nom molt adequat) penjant el seu disc al lloc web per a descarregar-se gratis.

El que està clar és que els ciutadans se segueixen interessant per la cultura, el que ara cal investigar és el mètode més efectiu perquè no perjudiqui tampoc els interessos dels qui fan possible que surtin els productes al mercat.


Aquesta setmana recomano:

- El suplement Babelia de El País

- El Ministeri de Cultura i el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, que tenen informació sobre actes i altres informacions relacionades amb la cultura.

Primeres paraules

Hola! El dia que vaig obrir aquest blog, el dilluns 15 de febrer, Jesús Quintero va tancar els seus Ratones coloraos amb aquestes paraules:

Las grandes parejas de la historia: Paris y Helena, Sansón y Dalila, Marco Antonio y Cleopatra, Romeo y Julieta, Calixto y Melibea [...] y tú y yo. A estas horas de la noche me gustaría saber, que me dijeras, lo que te amuerma, que me digas lo que te desagrada. Dime lo que te repatea, así sabré que lo que digo no se pierde entre los ruidos de la noche como una tubería rota.

Guárdate hermano, de aquellos que lo saben todo. [...] Yo sólo sé... que sé mu poquito. Y que ese poquito, me lo sé mu bien.

El que tractaré en aquest blog serà de reflexionar sobre notícies relacionades amb el món de la cultura des del meu punt de vista, i sempre fent servir el meu bagatge com a eina per analitzar-ho.

Recomanacions culturals de la setmana:

Programa Sentits, de Catalunya Informació

Secció Cultura del Magazine de La Vanguardia